Congo, la eterna guerra, per Alfons Rodríguez
Nord Kivu, a l’est de la República Democràtica del Congo. Potser el pitjor lloc del món per néixer. Una terra verda de bellesa extraordinària i immensa riquesa natural que no coneix la pau des de mitjans de la dècada dels 90.
Després de 17 dies de converses, afavorides per la comunitat internacional, el govern de Joseph Kabila i una vintena de grups armats han signat un acord per la fi de les hostilitats que obre una escletxa a l’esperança, tot i que els combats, els assassinats, les violacions, els assalts i el reclutament forçós de soldats, molts d’ells nens, no s’han interromput.
La major missió de pau de les Nacions Unides, 17.000 soldats autoritzats a emprar la força, tracta d’interposar-se entre els contendents: les forces armades governamentals (FARDC), els rebels tutsis del general Laurent Nkunda (CNDP), els guerrillers hutus rwandesos responsables de l’ genocidi de 1994 (FDLR), els milicians de PARECO, els innombrables grups d’autodefensa Mai-Mai … Tot i les seves coartades ideològiques, tots ells actuen com senyors de la guerra els exèrcits viuen del saqueig de les poblacions civils sota el seu control i massacren sense pietat a les que tenen la mala sort de residir a les zones enemigues. Hem acompanyat als soldats indis de l’ONU en una de les patrulles en el front de Mushake.
Però la fi de les hostilitats només és el primer problema a resoldre. La situació humanitària a la regió és dantesca. El nombre de desplaçats, més de 400.000, és el més gran del món. Desenes de milers d’ells vaguen per les selves de Masisi sense atrevir-se a tornar als seus pobles i són pastura de la fam, la malària i el còlera. Només Metges sense Fronteres s’atreveix a treballar a les zones rebels tractant de portar una mica d’ajuda. Hem viatjat amb ells pel territori controlat pel general Nkunda, un ex empleat de l’organització humanitària i pastor evangelista avui acusat de crims contra la humanitat, que ens va rebre en el seu quarter general de Kirolirwe, en una granja on es produeixen excel.lents formatges.
Molts altres refugiats malviuen de l’ajuda internacional en miserables camps com dels de Mugunga, Buhimba i Bulembo, al costat de la desmanegada capital provincial, Goma. Unes 45.000 persones, la meitat d’ells menors de cinc anys, moren cada mes al país a causa de la malnutrició i les malalties que han multiplicat les guerres congoleses, totes elles originades en els Kivus, que s’han cobrat més de cinc milions de vides des de 1997.
La RD del Congo és el país dels records més tristos: el conflicte més mortífer des del final de la Segona Guerra Mundial, els més alts índexs de violència sexual del món, la sinistralitat aèria més elevada. Per si tot això semblés poc, Goma, de més de mig milió d’habitants, es troba als peus d’un dels volcans més actius del món, el Nyiragongo, que la va cobrir de lava el 2002, ia la vora del gran llac que dóna nom a la regió, en què l’acumulació de gasos volcànics provoca cada varis segles una explosió que acaba amb tota la vida en els seus voltants. La setmana passada, un fort terratrèmol va causar desenes de morts a la regió.
Mentrestant, potentats locals i empreses multinacionals engreixen els seus comptes de resultats explotant a baix cost els tresors ocults sota el terra que trepitgen tants peus descalços: diamants, or, urani, coure i coltan fan del Congo un dels països potencialment més rics del planeta . El centre de Kinshasa està ple d’empreses exportadores de pedres precioses, un sector controlat per libanesos i israelians.
